¿Què hauria passat si la magnífica prosa de Joaquim Ruyra – la millor, amb diferència, de la literatura catalana des de la Renaixença fins al noucentisme – s’hagués trobat amb el món interior ric i torturat de Víctor Català? Imaginem-nos Solitud, tot i això una gran novel.la, escrita amb el geni de la llengua de l’escriptor blanenc més gran abans de Roberto Bolaño. Aquest empelt impossible, però, va prendre cos força anys més tard, després de la guerra civil, quan Mercè Rodoreda va començar a escriure els seus contes i novel·les de maduresa.
Nascuda al barri de Sant Gervasi, de Barcelona, el 1908, Rodoreda va morir a el 1983 a Girona, l’hospital més a prop de Romanyà de la Selva, les quatre cases perdudes al mig de les Gavarres – les petites però feréstegues muntanyes que s’escampen per l’Empordà, la Selva i el Gironès, amb els boscos fantasmagòrics de suros, tan rodoredians -, el poblet que havia triat per viure després de tornar definitivament a Catalunya.
Entre aquests dues dates va tenir temps de viure unes quantes vides: de nena feliç al jardí de la torre de sant Gervasi, de malmaridada amb el seu oncle matern, de periodista i escriptora alegre durant la República i no tan alegre durant la guerra civil, d’exiliada errant per l’Europa en guerra, de dona pobra i enamorada a París i Ginebra i finalment de gran escriptora d’èxit.
Autora de cinc novel.les durant la república espanyola, que va deixar òrfenes més tard llevat d’Aloma, publicada el 1937 i totalment refeta el 1968, l’obra perdurable de Rodoreda està formada per quatre llibres de narrativa – Vint-i-dos contes (1958), La meva Cristina i altres contes (1967), Semblava de seda i altres contes (1978) i Viatges i flors (1980) – i cinc novel·les – La plaça del Diamant (1962), El carrer de les Camèlies (1966), Jardí vora el mar (1967), Mirall trencat (1974) i Quanta, quanta guerra (1980). Pòstumament, a partir de projectes no acabats, van sortir dues novel·les més: la fonamental La mort i la primavera i l’anecdòtica Isabel i Maria.